¡ C u r i o s o !
El orden de las letras no impide entender las palabras de una frase: intenten leer y comprenderán...
"Sgeun un etsduio de una uivenrsdiad ignlsea, no ipmotra el odren en el que las ltears etsan ersciats, la uicna csoa ipormtnate es que la pmrirea y la utlima ltera esten ecsritas en la psiocion cocrrtea. El rsteo peuden estar ttaolmntee mal y aun pordas lerelo sin pobrleams. Etso es pquore no lemeos cada ltera por si msima preo la paalbra es un tdoo. Pesornamelnte me preace icrneilbe... "
Blogueando Flashes & Pensades about eso. Desde el 2002. More política i rocanrol al bluesky del Chico de los martes
19 de setembre del 2003
16 de setembre del 2003
U n
p o e m a
Una mica de poesia, de quan en quan, no fa mal. José María Fonollosa és l'autor.
p o e m a
Una mica de poesia, de quan en quan, no fa mal. José María Fonollosa és l'autor.
n o p o t s e r m e n t i d a - t e m à t i c f o n o l l o s a
"Zeleste 15
El ser más importante de este mundo
soy yo. Lo ignoran todos todavía.
No se asombran si paso al lado de ellos.
Si condesciendo a hablarles no se inmutan.
Doy pistas mas no aciertan a seguirlas.
No saben quien soy yo. Aún no lo saben.
Se maravillarán al descubrirlo.
Para mí se hizo todo: aviones, coches,
los yates, las mujeres, los palacios...
Si advirtieran quien soy, me lo darían.
Pero lo ignoran aún. No hay que culparlos.
El ser más importante de este mundo,
ése soy yo. Aún no lo sabe nadie.
No importa. Lo sabrán todos un día."
15 de setembre del 2003
E l
p r o b l e m a
d e
l a
p r o d u c t i v i t a t
Intessant article de l'Alfons Cornella. Texte íntegre aqui (només per qui estigui subscrit a infonomia.com, cosa que recomano)
"Per Alfons Cornella
10/09/2003. Missatge núm 686
És el creixement del PIB rellevant? La productivitat com clau del futur.
M'ha sorprès considerablement el discurs triomfalista que les autoritats econòmiques del país han escampat després de les dades del creixement del PIB en els últims mesos. No sóc economista, encara que freqüentment em presenten d'aquesta forma. Per tant, el que vaig a dir a continuació ha de ser pres amb cautela. La meva habitual rebel·lia em fa preguntar per què no se'ns diu gens de dos paràmetres que crec que són molt més rellevants: la productivitat i la innovació.
(...)
Arribats aquí, la meva habitual rebel·lia em fa preguntar per què no se'ns diu gens de dos paràmetres que crec que són, des de la meva humil ignorància econòmica, molt més rellevants: la productivitat i la innovació. El creixement del PIB és una dada important per l’ "ara", però l'increment de la productivitat i la innovació són les garanties d'un "futur". Sense augment sostingut de la productivitat i sense desenvolupament de les nostres capacitats innovadores, no podrem competir.
(...)
De fet, la idea d'aquest missatge va sorgir quan vaig trobar, bastant amagada en les pàgines d'economia d'un diari nacional, una notícia alarmant: "Espanya és l'únic país de la Unió Europea on cau la productivitat". Sense paraules.
Ho diu l'Organització Internacional del Treball en un estudi publicat l’ 1 de setembre d'aquest any ( http://www.ilo.org/public/english/bureau/inf/pr/2003/40.htm). Mentre que en 1995, la productivitat era a Espanya de 41024 dòlars per treballador, en 2002 va anar de 39908 dòlars per treballador. O sigui, en el període 1995-2002 la productivitat va decréixer un 2,82%. Això significa que el terme mitjà anual de "creixement" de la productivitat va ser de -0,4%. Fantàstic!
(...)
© Zero Factory S.L. 2000-2003 CIF B-62201090 - info@infonomia.com - Tel. +34 93 224 01 50 - Fax +34 93 225 19 81
Av Icària 205-207 2º1ª. 08005 Barcelona (España)"
p r o b l e m a
d e
l a
p r o d u c t i v i t a t
Intessant article de l'Alfons Cornella. Texte íntegre aqui (només per qui estigui subscrit a infonomia.com, cosa que recomano)
"Per Alfons Cornella
10/09/2003. Missatge núm 686
És el creixement del PIB rellevant? La productivitat com clau del futur.
M'ha sorprès considerablement el discurs triomfalista que les autoritats econòmiques del país han escampat després de les dades del creixement del PIB en els últims mesos. No sóc economista, encara que freqüentment em presenten d'aquesta forma. Per tant, el que vaig a dir a continuació ha de ser pres amb cautela. La meva habitual rebel·lia em fa preguntar per què no se'ns diu gens de dos paràmetres que crec que són molt més rellevants: la productivitat i la innovació.
(...)
Arribats aquí, la meva habitual rebel·lia em fa preguntar per què no se'ns diu gens de dos paràmetres que crec que són, des de la meva humil ignorància econòmica, molt més rellevants: la productivitat i la innovació. El creixement del PIB és una dada important per l’ "ara", però l'increment de la productivitat i la innovació són les garanties d'un "futur". Sense augment sostingut de la productivitat i sense desenvolupament de les nostres capacitats innovadores, no podrem competir.
(...)
De fet, la idea d'aquest missatge va sorgir quan vaig trobar, bastant amagada en les pàgines d'economia d'un diari nacional, una notícia alarmant: "Espanya és l'únic país de la Unió Europea on cau la productivitat". Sense paraules.
Ho diu l'Organització Internacional del Treball en un estudi publicat l’ 1 de setembre d'aquest any ( http://www.ilo.org/public/english/bureau/inf/pr/2003/40.htm). Mentre que en 1995, la productivitat era a Espanya de 41024 dòlars per treballador, en 2002 va anar de 39908 dòlars per treballador. O sigui, en el període 1995-2002 la productivitat va decréixer un 2,82%. Això significa que el terme mitjà anual de "creixement" de la productivitat va ser de -0,4%. Fantàstic!
(...)
© Zero Factory S.L. 2000-2003 CIF B-62201090 - info@infonomia.com - Tel. +34 93 224 01 50 - Fax +34 93 225 19 81
Av Icària 205-207 2º1ª. 08005 Barcelona (España)"
4 de setembre del 2003
C a r t a
g e n e r a c i ó n
Esto me ha llegado por e-mail. Los dos últimos párrafos son míos.
CARTA GENERACION
El objeto de esta misiva es la de reivindicar a una generación, la mía, la
de todos aquellos que nacimos entre 1965 y 1975 (año arriba, año abajo), la de los que estamos currando de algo que nuestros padres ni podían soñar, la que vemos que el piso que compraron nuestros padres ahora vale 20 o 30 veces más, la de los que estaremos pagando nuestra vivienda 50 años.
Nosotros no estuvimos en la Guerra Civil, ni en mayo del 68, ni corrimos
delante de los grises, no votamos la Constitución y nuestra memoria
histórica comienza con el Mundial de España 82 y el Naranjito. Aunque
nacimos en una dictadura, siempre hemos tenido una conciencia democrática y la serie Cuéntame nos parece que es una mierda y que hace apología del franquismo. Por no vivir activamente la Transición se nos dice que no tenemos ideales, y sabemos de política más que nuestros padres y de lo que nunca sabrán nuestros hermanos pequeños y descendientes.
Somos la última generación que hemos aprendido a jugar en la calle a las chapas, la peonza, las canicas, la comba, la goma o el rescate y, a la vez, somos la primera que hemos jugado a videojuegos, hemos ido a parques de atracciones o visto dibujos animados en color. Los Reyes Magos no siempre nos traían lo que pedíamos, pero oíamos (y seguimos oyendo) que lo hemos tenido todo, a pesar de que los que vinieron después de nosotros sí lo tienen realmente y nadie se lo dice.
Se nos ha etiquetado de generación X, y tuvimos que tragarnos bodrios como Historias del Kronen o Reality Bites, y creer que éramos nosotros reflejados (si te gustaron en su momento, vuélvelas a ver, verás que chasco).
Lloramos con la muerte de Chanquete, con la puta madre de Marco que no aparecía y con las putadas de la Señorita Rottenmayer; nuestra primera canción del verano fue "Los Pajaritos" (1981) y nuestra primera tele fue en blanco y negro.
Somos una generación que hemos visto a Maradona hacer campaña contra la droga, que nos reímos de un anuncio que decía que si el Madrid era otra vez campeón de Europa, que durante un tiempo tuvimos al baloncesto como el primero de los deportes.
Hemos vestido vaqueros de campana, de pitillo, de pata de elefante y con la costura torcida; nuestro primer chándal era azul marino con franjas blancas en la manga y nuestras primeras zapatillas de marca las tuvimos pasados los 10 años.
Entramos al colegio cuando aún existía Castilla la Vieja, cuando el 1 de
noviembre era el día de Todos los Santos y no Halloween, cuando todavía se podía repetir curso y el profesor te podía soltar una ostia; fuimos a la universidad con unas notas de corte del copón y con una masificación acojonante, pidiendo prórrogas en la mili y objetando. Somos los primeros en incorporarnos a trabajar a través de una ETT (gracias PSOE) y a los que no les cuesta un duro echarnos del curro (gracias PP).
Siempre nos recuerdan acontecimientos de antes que naciéramos, como si no hubiéramos vivido nada histórico. Nosotros hemos aprendido lo que era el terrorismo contando chistes de Irene Villa, vimos caer el muro de Berlín y a Boris Yeltsin borracho tocarle el culo a una secretaria; los de nuestra generación fueron a la guerra (Bosnia, etc.) cosa que nuestros padres no hicieron; gritamos OTAN no bases fuera, sin saber muy bien qué significaba y nos enteramos de golpe un 11 de septiembre.
Aprendimos a programar el vídeo antes que nadie, jugamos con el Spectrum, odiamos a Bill Gates, vimos a Perico Delgado anunciar los primeros móviles y creímos que Internet sería un mundo libre.
Conocimos los disquettes de 5 ¼ y las pantallas negras con letras en fosforito verde o naranja, de hecho fuimos los primeros en utilizarlos en el curro (cuando por fin lo pudimos conseguir, muchas veces en oficinas, a diferencia de las generaciones industriales anteriores), bajo la mirada entre temerosa, admirada y escéptica de compañer@s más veteranos.
Aunque podamos llegar a odiar "Cuéntame", como decíamos, vemos retratada nuestra primera casa en ese sofá de eskai , ese cuadro con escenas de caza en el comedor, ese armario de fórmica en la cocina, esa vajilla de duralex y esos pantalones cortos durante todo el año (para no romperlos por las rodillas, aunque después ?avances de la técnica- llegamos a utilizar pantalones largos con rodilleras).
g e n e r a c i ó n
Esto me ha llegado por e-mail. Los dos últimos párrafos son míos.
CARTA GENERACION
El objeto de esta misiva es la de reivindicar a una generación, la mía, la
de todos aquellos que nacimos entre 1965 y 1975 (año arriba, año abajo), la de los que estamos currando de algo que nuestros padres ni podían soñar, la que vemos que el piso que compraron nuestros padres ahora vale 20 o 30 veces más, la de los que estaremos pagando nuestra vivienda 50 años.
Nosotros no estuvimos en la Guerra Civil, ni en mayo del 68, ni corrimos
delante de los grises, no votamos la Constitución y nuestra memoria
histórica comienza con el Mundial de España 82 y el Naranjito. Aunque
nacimos en una dictadura, siempre hemos tenido una conciencia democrática y la serie Cuéntame nos parece que es una mierda y que hace apología del franquismo. Por no vivir activamente la Transición se nos dice que no tenemos ideales, y sabemos de política más que nuestros padres y de lo que nunca sabrán nuestros hermanos pequeños y descendientes.
Somos la última generación que hemos aprendido a jugar en la calle a las chapas, la peonza, las canicas, la comba, la goma o el rescate y, a la vez, somos la primera que hemos jugado a videojuegos, hemos ido a parques de atracciones o visto dibujos animados en color. Los Reyes Magos no siempre nos traían lo que pedíamos, pero oíamos (y seguimos oyendo) que lo hemos tenido todo, a pesar de que los que vinieron después de nosotros sí lo tienen realmente y nadie se lo dice.
Se nos ha etiquetado de generación X, y tuvimos que tragarnos bodrios como Historias del Kronen o Reality Bites, y creer que éramos nosotros reflejados (si te gustaron en su momento, vuélvelas a ver, verás que chasco).
Lloramos con la muerte de Chanquete, con la puta madre de Marco que no aparecía y con las putadas de la Señorita Rottenmayer; nuestra primera canción del verano fue "Los Pajaritos" (1981) y nuestra primera tele fue en blanco y negro.
Somos una generación que hemos visto a Maradona hacer campaña contra la droga, que nos reímos de un anuncio que decía que si el Madrid era otra vez campeón de Europa, que durante un tiempo tuvimos al baloncesto como el primero de los deportes.
Hemos vestido vaqueros de campana, de pitillo, de pata de elefante y con la costura torcida; nuestro primer chándal era azul marino con franjas blancas en la manga y nuestras primeras zapatillas de marca las tuvimos pasados los 10 años.
Entramos al colegio cuando aún existía Castilla la Vieja, cuando el 1 de
noviembre era el día de Todos los Santos y no Halloween, cuando todavía se podía repetir curso y el profesor te podía soltar una ostia; fuimos a la universidad con unas notas de corte del copón y con una masificación acojonante, pidiendo prórrogas en la mili y objetando. Somos los primeros en incorporarnos a trabajar a través de una ETT (gracias PSOE) y a los que no les cuesta un duro echarnos del curro (gracias PP).
Siempre nos recuerdan acontecimientos de antes que naciéramos, como si no hubiéramos vivido nada histórico. Nosotros hemos aprendido lo que era el terrorismo contando chistes de Irene Villa, vimos caer el muro de Berlín y a Boris Yeltsin borracho tocarle el culo a una secretaria; los de nuestra generación fueron a la guerra (Bosnia, etc.) cosa que nuestros padres no hicieron; gritamos OTAN no bases fuera, sin saber muy bien qué significaba y nos enteramos de golpe un 11 de septiembre.
Aprendimos a programar el vídeo antes que nadie, jugamos con el Spectrum, odiamos a Bill Gates, vimos a Perico Delgado anunciar los primeros móviles y creímos que Internet sería un mundo libre.
Conocimos los disquettes de 5 ¼ y las pantallas negras con letras en fosforito verde o naranja, de hecho fuimos los primeros en utilizarlos en el curro (cuando por fin lo pudimos conseguir, muchas veces en oficinas, a diferencia de las generaciones industriales anteriores), bajo la mirada entre temerosa, admirada y escéptica de compañer@s más veteranos.
Aunque podamos llegar a odiar "Cuéntame", como decíamos, vemos retratada nuestra primera casa en ese sofá de eskai , ese cuadro con escenas de caza en el comedor, ese armario de fórmica en la cocina, esa vajilla de duralex y esos pantalones cortos durante todo el año (para no romperlos por las rodillas, aunque después ?avances de la técnica- llegamos a utilizar pantalones largos con rodilleras).
22 d’agost del 2003
L a
g r a n
a p a g a d a
a
Ca'l
i a n q u i
Imatges des de l'espai de l'abans i desprès de la gran apagada al Nordest d'Amèrica del Nord, per gentilesa de la NASA. És sostenible l'actual model energètic? Sembla que no...
Blackout Leaves American Cities in the Dark
g r a n
a p a g a d a
a
Ca'l
i a n q u i
Imatges des de l'espai de l'abans i desprès de la gran apagada al Nordest d'Amèrica del Nord, per gentilesa de la NASA. És sostenible l'actual model energètic? Sembla que no...
Blackout Leaves American Cities in the Dark

24 de juliol del 2003
T o r n o ...
...convertit en regidor (ja us explicaré)
...convertit en regidor (ja us explicaré)
21 de juny del 2003
Los convergentes, más papìstas que el papa (o más monarquicos que los borbones ;)
Por cierto, muy apropiada la cita del comienzo
| Hacer una corona es mucho más fácil que hallar una cabeza digna de llevarla (Johann W. Goethe) |
| CATALUNYA |
| CiU pide la nulidad de seis concejales de Martorell que no juraron al Rey |
BARCELONA.- El grupo de CiU del Ayuntamiento de Martorell presentó ayer una solicitud en la Alcaldía para que se declare nula de pleno derecho la toma de posesión de cuatro concejales del PSC y dos de ERC. Según CiU, el pleno incumplió el decreto que regula la fórmula para la toma de posesión de cargos.Según CiU, ninguno de los seis cargos electos respetó la normativa al omitir el juramento o la promesa, ya sea por imperativo legal o no, de lealtad al Rey. La federación pide que se inicien los trámites de revisión de las actuaciones nulas, y que mientras se resuelva la solicitud se suspenda la ejecución de la toma de posesión de los cargos de concejales, además de la proclamación del alcalde, informa Europa Press. CiU asegura que Dora Ramon (candidata a la alcaldía por el PSC), Adrià Arqué (PSC), Joan Jorba (ERC), Antonio Mantis (PSC), Esmeralda Rodríguez (PSC) y Carles Ruiz (ERC) no hicieron correctamente el juramento con lealtad al Rey. CiU también exige que se declare nula la proclamación del alcalde, al haber sido votado por seis personas que omitieron el juramento. Pese a que CiU fue la lista más votada, el pleno eligió como nueva alcaldesa a la socialista Ramon con los votos del PSC, ERC e ICV. |
Publicado por
Toni
en
dissabte, de juny 21, 2003
0
comentarios
Etiquetas:
Mantis,
Martorell,
PSC/PSOE,
regidor
3 de juny del 2003
P a r a
r e f l e x i o n a r . . .
Terrorismo
JOSÉ MARTÍ GÓMEZ - 03/06/2003 - LA VANGUARDIA
Entre las manifestaciones de condena, el repetido mensaje de que el terrorismo de ETA será derrotado y los sepelios en los que se expresa la indignación y el dolor, lo más claro lo ha dicho Máximo en su viñeta diaria en “El País”: tres coronas mortuorias con sus leyendas respectivas. Se lee: “El Gobierno vasco, impotente”. Y “El Gobierno español, incompetente”. “ETA, perpetua”, se lee en la tercera de las coronas. ¿A cuántos jefes de Gobierno y ministros del Interior ha “enterrado” políticamente ETA? Siendo mal pensado hay que creer en la tesis de que mientras el número de asesinados al cabo del año se mantenga en dosis de baja intensidad, el terrorismo es rentable electoralmente
r e f l e x i o n a r . . .
Terrorismo
JOSÉ MARTÍ GÓMEZ - 03/06/2003 - LA VANGUARDIA
Entre las manifestaciones de condena, el repetido mensaje de que el terrorismo de ETA será derrotado y los sepelios en los que se expresa la indignación y el dolor, lo más claro lo ha dicho Máximo en su viñeta diaria en “El País”: tres coronas mortuorias con sus leyendas respectivas. Se lee: “El Gobierno vasco, impotente”. Y “El Gobierno español, incompetente”. “ETA, perpetua”, se lee en la tercera de las coronas. ¿A cuántos jefes de Gobierno y ministros del Interior ha “enterrado” políticamente ETA? Siendo mal pensado hay que creer en la tesis de que mientras el número de asesinados al cabo del año se mantenga en dosis de baja intensidad, el terrorismo es rentable electoralmente
2 de juny del 2003
A m b
F e r r e r e s
Notícia a www.e-noticies.com
L'humor de Ferreres provoca malestar a l'ambaixada israeliana
El Periódico publicava en la seva edició del passat dissabte una carta del portaveu de l'Ambaixada d'Israel a Madrid, Jackie Eldan, en la que expressava "la meva indignació per la vinyeta de Ferreres publicada el dia 29 maig. "Ferreres -afegia- traspassa els límits de la crítica a l'Estat o al Govern d'Israel per situar-se clarament en el camp de la calúmnia i la deslegitimació infundada". El diplomàtic l'acusava també de "criminalitzar l'Estat d'Israel", voler retratar-lo "com un poble exterminador" i "identificar-lo amb l'Alemanya nazi". El conegut humorista replicava el mateix dia amb una altra vinyeta en la que apareixia ell mateix dient "tinc sort; n'hi ha molts que els han enviat l'excavadora" (veure vinyeta).
* La vinyeta de la indignació israeliana
* Enllaç a la carta del portaveu de l'ambaixada d'Israel
* La resposta de Ferreres
* Pero la cosa vé de lluny. Aquesta vinyeta, publicada el 15 de març del 2002...
* ... ja va provocar una resposta, en aquest cas del mateix ambaixador (veure-la en aquest enllaç)
F e r r e r e s
Notícia a www.e-noticies.com
L'humor de Ferreres provoca malestar a l'ambaixada israeliana
El Periódico publicava en la seva edició del passat dissabte una carta del portaveu de l'Ambaixada d'Israel a Madrid, Jackie Eldan, en la que expressava "la meva indignació per la vinyeta de Ferreres publicada el dia 29 maig. "Ferreres -afegia- traspassa els límits de la crítica a l'Estat o al Govern d'Israel per situar-se clarament en el camp de la calúmnia i la deslegitimació infundada". El diplomàtic l'acusava també de "criminalitzar l'Estat d'Israel", voler retratar-lo "com un poble exterminador" i "identificar-lo amb l'Alemanya nazi". El conegut humorista replicava el mateix dia amb una altra vinyeta en la que apareixia ell mateix dient "tinc sort; n'hi ha molts que els han enviat l'excavadora" (veure vinyeta).
* La vinyeta de la indignació israeliana

* Enllaç a la carta del portaveu de l'ambaixada d'Israel
* La resposta de Ferreres

* Pero la cosa vé de lluny. Aquesta vinyeta, publicada el 15 de març del 2002...

* ... ja va provocar una resposta, en aquest cas del mateix ambaixador (veure-la en aquest enllaç)
9 de maig del 2003
A s í
v e n
a
A n s a r
d e s
d e l s
U S A
noticia del New York Times de 05/05/2003
Spanish Leader Visits Bush, Who Delivers on a Promise
By ELISABETH BUMILLER
ASHINGTON, May 7 — President Bush today rewarded one of his most loyal supporters in the Iraq war, Prime Minister José María Aznar of Spain, with a meeting in the Oval Office, a dinner at the White House and the inclusion of Batasuna, a radical Basque nationalist party, on the State Department list of international terrorist groups.
-----------------------
Traducción:
El líder español visita a Bush, que cumple una promesa
El presidente Bush recompensó a uno de sus más leales seguidores en la guerra de Irak [Aznar] con una reunión en el despacho oval, una comida en la casa blanca y la inclusión de Batasuna, un partido nacionalista radical vasco, en la lista del Departamento de Estado de grupos terroristas internacionales
Debe ser el pack turístico para líderes sumisos (2ª clase): visita, comida y un papelito de recuerdo. Algunas cuestiones: ¿ya le compensarán a Ansar esas migajas todo lo que ha pasado, el pobre? ¿comió en el comedor o en la cocina de la Casa Blanca? ¿volvió a aparecer su acento tex-mex? Y, sobre todo, ¿que pasó debajo de la mesa del despacho oval?
v e n
a
A n s a r
d e s
d e l s
U S A
noticia del New York Times de 05/05/2003
Spanish Leader Visits Bush, Who Delivers on a Promise
By ELISABETH BUMILLER
ASHINGTON, May 7 — President Bush today rewarded one of his most loyal supporters in the Iraq war, Prime Minister José María Aznar of Spain, with a meeting in the Oval Office, a dinner at the White House and the inclusion of Batasuna, a radical Basque nationalist party, on the State Department list of international terrorist groups.
-----------------------
Traducción:
El líder español visita a Bush, que cumple una promesa
El presidente Bush recompensó a uno de sus más leales seguidores en la guerra de Irak [Aznar] con una reunión en el despacho oval, una comida en la casa blanca y la inclusión de Batasuna, un partido nacionalista radical vasco, en la lista del Departamento de Estado de grupos terroristas internacionales
Debe ser el pack turístico para líderes sumisos (2ª clase): visita, comida y un papelito de recuerdo. Algunas cuestiones: ¿ya le compensarán a Ansar esas migajas todo lo que ha pasado, el pobre? ¿comió en el comedor o en la cocina de la Casa Blanca? ¿volvió a aparecer su acento tex-mex? Y, sobre todo, ¿que pasó debajo de la mesa del despacho oval?
23 d’abril del 2003
7 d’abril del 2003
L o
q u e
d i j o
e s t e
t i p o
Discurso de Michael Moore, óscar al mejor documental, y traducción comentada que ha hecho el menda yo mismo.
Oscars 2003: Acceptance speech from Michael Moore
ACCEPTANCE SPEECH
Michael Moore: Whoa. On behalf of our producers Kathleen Glynn and Michael Donovan from Canada, I'd like to thank the Academy for this. I have invited my fellow documentary nominees on the stage with us, and we would like to — they're here in solidarity with me because we like nonfiction. We like nonfiction and we live in fictitious times. We live in the time where we have fictitious election results that elects a fictitious president. We live in a time where we have a man sending us to war for fictitious reasons. Whether it's the fictition of duct tape or fictition of orange alerts we are against this war, Mr. Bush. Shame on you, Mr. Bush, shame on you. And any time you got the Pope and the Dixie Chicks against you, your time is up. Thank you very much.
Traducción:
Bueno.... En nombre de nuestros productores Kathleen Glynn y Michael Donovan de Canadá, quisiera dar las gracias a la Academia. He invitado a mis compañeros candidatos a que suban al escenario con nosotros. Están aquí en solidaridad conmigo, porque nos gusta la realidad (NT: "no ficción"en el original). Nos gusta la realidad y vivimos en tiempos ficticios. Vivimos en un tiempo de resultados electorales ficticios que eligen a un presidente ficticio. Vivimos en un tiempo donde un hombre nos está enviando a una guerra por razones ficticias. Ya sea una ficción de cinta americana (NT: se refiere a la utilizada para atar las manos a los prisioneros iraquíes, ver este enlace) o una ficción de "alerta naranja" (NT: el segundo nivel en el "Sistema de alerta para la seguridad de la patria" puesto en marcha por el gobierno de los USA, corresponde a "alto riesgo de ataques terroristas"), nosotros estamos contra esta guerra, Sr. Bush. Avergüéncese, Sr. Bush, avergüéncese. En el momento que usted ha conseguido (NT: empieza la música trompetería para ahogar el discurso, el resto es prácticamente inaudible) que desde el Papa hasta hasta las Dixie Chicks (NT: un popular grupo norteamericano de chicas de música comercial que se ha posicionado contra la guerra), su tiempo se ha acabado. ¡Muchas gracias!
q u e
d i j o
e s t e
t i p o
Discurso de Michael Moore, óscar al mejor documental, y traducción comentada que ha hecho el menda yo mismo.

Oscars 2003: Acceptance speech from Michael Moore
ACCEPTANCE SPEECH
Michael Moore: Whoa. On behalf of our producers Kathleen Glynn and Michael Donovan from Canada, I'd like to thank the Academy for this. I have invited my fellow documentary nominees on the stage with us, and we would like to — they're here in solidarity with me because we like nonfiction. We like nonfiction and we live in fictitious times. We live in the time where we have fictitious election results that elects a fictitious president. We live in a time where we have a man sending us to war for fictitious reasons. Whether it's the fictition of duct tape or fictition of orange alerts we are against this war, Mr. Bush. Shame on you, Mr. Bush, shame on you. And any time you got the Pope and the Dixie Chicks against you, your time is up. Thank you very much.
Traducción:
Bueno.... En nombre de nuestros productores Kathleen Glynn y Michael Donovan de Canadá, quisiera dar las gracias a la Academia. He invitado a mis compañeros candidatos a que suban al escenario con nosotros. Están aquí en solidaridad conmigo, porque nos gusta la realidad (NT: "no ficción"en el original). Nos gusta la realidad y vivimos en tiempos ficticios. Vivimos en un tiempo de resultados electorales ficticios que eligen a un presidente ficticio. Vivimos en un tiempo donde un hombre nos está enviando a una guerra por razones ficticias. Ya sea una ficción de cinta americana (NT: se refiere a la utilizada para atar las manos a los prisioneros iraquíes, ver este enlace) o una ficción de "alerta naranja" (NT: el segundo nivel en el "Sistema de alerta para la seguridad de la patria" puesto en marcha por el gobierno de los USA, corresponde a "alto riesgo de ataques terroristas"), nosotros estamos contra esta guerra, Sr. Bush. Avergüéncese, Sr. Bush, avergüéncese. En el momento que usted ha conseguido (NT: empieza la música trompetería para ahogar el discurso, el resto es prácticamente inaudible) que desde el Papa hasta hasta las Dixie Chicks (NT: un popular grupo norteamericano de chicas de música comercial que se ha posicionado contra la guerra), su tiempo se ha acabado. ¡Muchas gracias!
4 d’abril del 2003
H a b l a
P i c a s s o
Cuando el Secretario de Estado de los EE.UU. presentó su caso en contra de Iraq en el consejo de la seguridad de la O.N.U el 5 de febrero, el tapiz del "Guernica" que se exhibe habitualmente allí fue tapado. Esta negación simbólica de una suprema respuesta artística a la guerra movió a Ariel Dorfman a hacer esta poesía.
Pablo Picasso has words for Colin Powell from the other side of death
Ariel Dorfman
25 - 2 - 2003
When the US Secretary of State presented his case against Iraq at the UN Security Council on 5 February, the tapestry of Guernica that routinely hangs there was covered up. This symbolic denial of a supreme artistic response to war moved Ariel Dorfman to poetry.
Yes, even here, here more than anywhere else,
we know and watch what is going on
what you are doing with the world
we left behind
What else can we do with our time?
Yes, there you were, Mr. Secretary,
I think that is how they call you
there you were
standing in front of my Guernica
a replica it is true
but still my vision of what was done
that day to the men to the women
and to the children to that one child
in Guernica that day in 1937
from the sky
Not really standing in front of it.
It had been covered, our Guernica,
covered so you could speak.
There in the United Nations building.
So you could speak about Iraq.
Undisturbed by Guernica.
Why should it disturb perturb you?
Why did you not ask that the cover
be removed
the picture
be revealed?
Why did you not point to the shrieking
the horse dying over and over again
the woman with the child forever dead
the child that I nurse here in this darkness
the child who watches with me
as you speak
and you speak.
Why did you not say
This is why we must be rid of the dictator.
Why did you not say
This is what Iraq has already done and undone.
Why did you not say
This is what we are trying to save the world from.
Why did you not use
Guernica to make your case?
Were you afraid that the mother
would leap from her image and say
no he is the one
they are the ones who will bomb
from afar
they are the ones who will kill
the child
no no no
he is the one they them
from the distance the bombs
keeping us always out of sight
inside death and out of sight
Were you afraid that the horse
would show the world the near future
three thousand cruise missiles in the first hour
spinning into Baghdad
ten thousand Guernicas
spinning into Baghdad
from the sky
Were you afraid of my art
what I am still saying
more than sixty five years later
the story still being told
the vision still dangerous
the light bulb still hanging
like an eye from the dead
my eye that looks at you from the dead
beware
beware the eye of the child
in the dark
you will join us
the child and I
the horse and the mother
here on the other side
you will join us soon
you will journey here
as we all do
is that why you were
so afraid of me?
join us
and spend the rest of eternity
watching
watching
watching
next to us
next to the remote dead
not only of Iraq
not only of
is that why you were
so afraid of that eye?
watching
your own eyes sewn open wide looking
at the world you left behind
there is nothing else to do
with our time
sentenced to watch
and watch
by our side
until there will be no Guernicas left
until the living understand
and then, Mr. Secretary,
and then
a world with no Guernicas
and then
yes then
you and I
yes then
we can rest
you and I and the covered child
Guernica, by Pablo Picasso (1937)
See larger reproduction here
Copyright © 2003. Published by openDemocracy
P i c a s s o
Cuando el Secretario de Estado de los EE.UU. presentó su caso en contra de Iraq en el consejo de la seguridad de la O.N.U el 5 de febrero, el tapiz del "Guernica" que se exhibe habitualmente allí fue tapado. Esta negación simbólica de una suprema respuesta artística a la guerra movió a Ariel Dorfman a hacer esta poesía.
Pablo Picasso has words for Colin Powell from the other side of death
Ariel Dorfman
25 - 2 - 2003
When the US Secretary of State presented his case against Iraq at the UN Security Council on 5 February, the tapestry of Guernica that routinely hangs there was covered up. This symbolic denial of a supreme artistic response to war moved Ariel Dorfman to poetry.
Yes, even here, here more than anywhere else,
we know and watch what is going on
what you are doing with the world
we left behind
What else can we do with our time?
Yes, there you were, Mr. Secretary,
I think that is how they call you
there you were
standing in front of my Guernica
a replica it is true
but still my vision of what was done
that day to the men to the women
and to the children to that one child
in Guernica that day in 1937
from the sky
Not really standing in front of it.
It had been covered, our Guernica,
covered so you could speak.
There in the United Nations building.
So you could speak about Iraq.
Undisturbed by Guernica.
Why should it disturb perturb you?
Why did you not ask that the cover
be removed
the picture
be revealed?
Why did you not point to the shrieking
the horse dying over and over again
the woman with the child forever dead
the child that I nurse here in this darkness
the child who watches with me
as you speak
and you speak.
Why did you not say
This is why we must be rid of the dictator.
Why did you not say
This is what Iraq has already done and undone.
Why did you not say
This is what we are trying to save the world from.
Why did you not use
Guernica to make your case?
Were you afraid that the mother
would leap from her image and say
no he is the one
they are the ones who will bomb
from afar
they are the ones who will kill
the child
no no no
he is the one they them
from the distance the bombs
keeping us always out of sight
inside death and out of sight
Were you afraid that the horse
would show the world the near future
three thousand cruise missiles in the first hour
spinning into Baghdad
ten thousand Guernicas
spinning into Baghdad
from the sky
Were you afraid of my art
what I am still saying
more than sixty five years later
the story still being told
the vision still dangerous
the light bulb still hanging
like an eye from the dead
my eye that looks at you from the dead
beware
beware the eye of the child
in the dark
you will join us
the child and I
the horse and the mother
here on the other side
you will join us soon
you will journey here
as we all do
is that why you were
so afraid of me?
join us
and spend the rest of eternity
watching
watching
watching
next to us
next to the remote dead
not only of Iraq
not only of
is that why you were
so afraid of that eye?
watching
your own eyes sewn open wide looking
at the world you left behind
there is nothing else to do
with our time
sentenced to watch
and watch
by our side
until there will be no Guernicas left
until the living understand
and then, Mr. Secretary,
and then
a world with no Guernicas
and then
yes then
you and I
yes then
we can rest
you and I and the covered child
Guernica, by Pablo Picasso (1937)
See larger reproduction here
Copyright © 2003. Published by openDemocracy
31 de març del 2003
3 6
a ñ o s
n o
e s
n a d a
"En este momento de la historia es irrefutable que nuestro prestigio mundial es patéticamente débil. Nuestra política de guerra excita un desprecio y aversión pronunciados, virtualmente en todas partes."
Martin Luther King, Jr.
Discurso sobre la guerra contra Vietnam (1967)
a ñ o s
n o
e s
n a d a
"En este momento de la historia es irrefutable que nuestro prestigio mundial es patéticamente débil. Nuestra política de guerra excita un desprecio y aversión pronunciados, virtualmente en todas partes."
Martin Luther King, Jr.
Discurso sobre la guerra contra Vietnam (1967)
24 de març del 2003
I d e e s
q u e
f u n c i o n e n
El primer aniversari de l’impost sobre les bosses de plàstic a Irlanda, tot un èxit
CIVITAS2004 - Servei d'informació sobre desenvolupament sostenible
DUBLIN, Irlanda, 18 de març de 2003 - Ara fa un any, el març de 2002, que Irlanda va establir un impost o taxa per a l’ús de les bosses de plàstic, generalment utilitzats en els comerços d’alimentació, els negocis minoristes i altres petites empreses per als productes que venen. L’impost, que ha estat molt efectiu per conscienciar a la població de la necessitat de reduir els residus, ha recaptat fins ara 9,6 milions d’euros.
[Més informació]
NO A LA GUERRA
q u e
f u n c i o n e n
El primer aniversari de l’impost sobre les bosses de plàstic a Irlanda, tot un èxit
CIVITAS2004 - Servei d'informació sobre desenvolupament sostenible
DUBLIN, Irlanda, 18 de març de 2003 - Ara fa un any, el març de 2002, que Irlanda va establir un impost o taxa per a l’ús de les bosses de plàstic, generalment utilitzats en els comerços d’alimentació, els negocis minoristes i altres petites empreses per als productes que venen. L’impost, que ha estat molt efectiu per conscienciar a la població de la necessitat de reduir els residus, ha recaptat fins ara 9,6 milions d’euros.
[Més informació]
NO A LA GUERRA
18 de març del 2003
M á s
( a u t é n t i c a s )
r a z o n e s
Interesante artículo:
¿Qué pasaría si de repente la OPEP se cambia al euro?
Escrito por Pual Harris. Original en inglés aquí
No olvidemos que el motivo de todas las guerras es siempre económico, aunque se camufle detrás de conceptos como "patria", "seguridad", "valores religiosos"...
Sobre la propaganda de guerra, imprescindible el pequeño y demoledor libro "Principios elementales de la propaganda de guerra", de Anne Morelli, más información en este enlace.
( a u t é n t i c a s )
r a z o n e s
Interesante artículo:
¿Qué pasaría si de repente la OPEP se cambia al euro?
Escrito por Pual Harris. Original en inglés aquí
No olvidemos que el motivo de todas las guerras es siempre económico, aunque se camufle detrás de conceptos como "patria", "seguridad", "valores religiosos"...
Sobre la propaganda de guerra, imprescindible el pequeño y demoledor libro "Principios elementales de la propaganda de guerra", de Anne Morelli, más información en este enlace.
C a d a
v e g a d a
e s t à
m é s
c l a r a
l a
r e s p o s t a>/b>
Vota a la revista TIME: quin país suposa un perill més gran per la pau?
La resposta està cada vegada més clara
NO A LA GUERRA
v e g a d a
e s t à
m é s
c l a r a
l a
r e s p o s t a>/b>
Vota a la revista TIME: quin país suposa un perill més gran per la pau?
La resposta està cada vegada més clara
NO A LA GUERRA
7 de març del 2003
E g u n k a r i a
i
e l s
f a n t a s m e s
d e l
¿ p a s s a t?
MIssatge rebut a la llista ecollista
Aprofito per posar-me al costat de Maragall i les seves decalracions sobre la tortura en el cas Egunkaria
=========================================
From: "Pep Monterde"
To: eco@llistes.drac.com
Subject: [eco]: Article del 9
Date: Fri, 28 Feb 2003 18:52:26 +0100
"Perdoneu-me a mí també (com a l'Ignasi) perquè no
és un tema estrictament
d'ecologisme, però després de llegir-lo no m'he
pogut estar de fer-lo
còrrer. Aquest article va sortir publicat ahir al
9 i a Vilaweb :
He tornat a sentir l'horror
Periodista i escriptor
opinió
ORIOL MALLÓ .
Els detinguts d'«Egunkaria» m'han fet recordar
els déus inclements que un
dia de 1992 em van omplir de por i de cops, i em
van convertir en una
desferra humana als soterranis de l'infern
He tornat a sentir les veus d'antany. Ho
confesso. He fet tot el possible
per oblidar-les i actuar com si res d'allò que va
succeir hagués passat
realment. Es un mecanisme de supervivència i una
forma d'oblidar que vaig
viure l'horror i que me'l vaig empassar sencer.
Es així. Tenia síndrome d'
estocolom. Si m'estava passant a mi és que potser
m'ho mereixia perquè en el
fons, si havia caigut, devia ser culpable. Però
he tornar a sentir les veus
d'antany. La bossa al cap, els cops per tot el
cos, les ganes de morir i la
impunitat d'aquells uniformats que em van
destruir per dins i per fora. He
esperat que es morissin de càncer o d'accident.
No els desitjo res millor.
Però no ha servit de gaire. Ells continuen,
feliços i satisfets, torturant
la gent amb la perícia de sempre. I he sentit les
veus d'antany: els seus
insults i els plors de la gent, els crits
esquinçats de les víctimes,
tancada en celes estretes i fosques esperant el
següent interrogatori.
I no puc callar més. Perquè he callat massa. I el
meu silenci, ara mateix,
seria redoblar la meva complicitat amb uns
malparits que no mereixen un lloc
entre els vius. He sentit les veus d'antany, fa
tot just poques hores. Els
detinguts de l'Egunkaria a qui ofegaven amb
bosses de plàstic, els ciutadans
que eren apallissats a les dependències de la
Guardia Civil i aquell home
que, arribat al límit de l'horror, intenta
suïcidar-se. I sé que és veritat.
Pura, crua, aterradora veritat. Ara com fa deu
anys. Jo he vist l'horror,
estrany al meu propi cos, mentre el matxucaven a
base de bé i es divertien
fent-me passar uns agulla pel braç simulant la
sessió d'electroxocs que
vindria després. Sempre que no cantés, és clar.
Recordo com m'ofegaven, cada
cop una mica més, fins al punt de perdre el
sentit i caure a terra. Com m'
aixecaven a òsties. I com seguien pegant-me amb
guies telefòniques. I no han
canviat.
Són els mateixos senyors que viuen i treballen a
la caserna de la Guardia
Civil del meu barri, veïns de casa, que em van
mirar a la cara i em van dir
que si els denunciava em pelarien. Ells em van
acompanyar a Madrid per
torturar-me a plaer a la seu central de Guzmán el
Bueno. I és ben cert: Em
van clavar la por al cos. Van vèncer la meva
resistència i em vaig deixar
morir. Ells eren deus inclements que es
permetien, un dia de juliol de 1992,
convertir-me en una desferra humana. I em van
omplir de por i vaig preferir
plegar de viure abans que seguir l'interrogatori.
Però ja saben el que es
fan. Ni un cordill de sabata et deixen per por
que t'intentis estrangular. I
l'únic que et queda es llençar-te contra la paret
i menjar-te una grapa i
esperar que et facis prou mal per evitar que ells
te'n facin encara més. I
he sentit les veus del passat ara, en aquest
present que em torna, de nou,
als replecs de la memòria. Allà on vaig estar,
als soterranis de l'infern,
indefens a les seves mans, exposat a una
degradació que cap home hauria de
conèixer . I tot s'ha fet real ara que escolto
per la ràdio que un ciutadà
basc ha intentat suïcidar-se perquè ja no podia
més. I jo no puc més. I vull
vèncer la por.
Que tornin, que em prenguin de nou, que
m'apallissin sense remissió i que no
els pugui escopir a la cara i recordar-los que no
em podran vèncer. Em van
vèncer. Es dolorós reconèixer-ho. Es el seu
triomf. La confessió que firmes
contra la teva voluntat i que refutes davant un
jutge que només fa cas de
les declaracions extretes sota tortura, que com
saben tots els inquisidors
és el camí per arribar a la veritat. No et
recomposes fàcilment. T'han
vinclat l'ànima i t'han arruïnat la vida. Res més
fàcil. Després ja només
resta el terror que et queda a dintre i no se'n
va mai. I saps que la
impunitat és absoluta, que ningú et creurà, que
ets un terrorista i que t'ho
inventes tot. Com que tots declarem tortures,
tots mentin. L'axioma,
justament, és el contrari. No sóc un cas apart.
Tots passen per la
piconadora en una festival de vexació inhumana
que la Guardia Civil aplica a
tots els acusats de terrorisme. No vaig tenir ni
tan sols el mèrit de ser l'
excepció a cap regla. I no era res personal. Però
per mi si que ho era. I no
els perdonava, però em resignava. No pagaran el
seu crim. Res no els
passarà. Seguiran fent mal perquè el PP, el
govern i les seves clavegueres,
considera que la tortura és la millor forma
d'extreure una confessió i de
sembrar el pànic entre el personal sabent que
gaudiran, de passada, de l'
encobriment informatiu car sempre hi haurà
sicaris disposats a negar l'
evidència.
Però no puc més. He escoltat les veus d'abans. I
l'Egunkaria m'ha recordat
que tinc el deure de parlar. Que l'estat
policial, la maquinària del terror
i la mascarada democràtica han guanyat la
partida. Que Franco i els
vencedors de la guerra marquen les seves víctimes
en nom de la creuada
antiterrorista. I així ho dic jo. A qui vulgui
escoltar-me. Ells em van
torturar a mi i a desenes de catalans l'estiu de
1992. Ho han tornat a fer
el 2003 amb els detinguts de l'Egunkaria però ho
han seguit fent cada dia de
la seva vida. I si per ser etarres s'ho
mereixien, aclariu-m'ho i legalitzem
la tortura. No siguem més hipòcrites.
Prediqueu-ho als quatre vents i feu
feliç l'Espanya racial. Però jo no vull callar
més. He sentit les veus d'
antany i crido el crit que em pertoca: Basta ya!.
I els asseguro que tinc la
por al cos. Por a que em vinguin a buscar de nou.
Por de topar-me'ls una nit
i no poder defensar-me'n. Por que tot torni a
passar i estar sol. Indefens.
Perquè aquest article el llegiran. I la veritat
és l'únic que no suporten.
Creguin-me."
*******
Per a gestions de la llista, envia un missatge a
majordomo@drac.com amb contingut:
help
i
e l s
f a n t a s m e s
d e l
¿ p a s s a t?
MIssatge rebut a la llista ecollista
Aprofito per posar-me al costat de Maragall i les seves decalracions sobre la tortura en el cas Egunkaria
=========================================
From: "Pep Monterde"
To: eco@llistes.drac.com
Subject: [eco]: Article del 9
Date: Fri, 28 Feb 2003 18:52:26 +0100
"Perdoneu-me a mí també (com a l'Ignasi) perquè no
és un tema estrictament
d'ecologisme, però després de llegir-lo no m'he
pogut estar de fer-lo
còrrer. Aquest article va sortir publicat ahir al
9 i a Vilaweb :
He tornat a sentir l'horror
Periodista i escriptor
opinió
ORIOL MALLÓ .
Els detinguts d'«Egunkaria» m'han fet recordar
els déus inclements que un
dia de 1992 em van omplir de por i de cops, i em
van convertir en una
desferra humana als soterranis de l'infern
He tornat a sentir les veus d'antany. Ho
confesso. He fet tot el possible
per oblidar-les i actuar com si res d'allò que va
succeir hagués passat
realment. Es un mecanisme de supervivència i una
forma d'oblidar que vaig
viure l'horror i que me'l vaig empassar sencer.
Es així. Tenia síndrome d'
estocolom. Si m'estava passant a mi és que potser
m'ho mereixia perquè en el
fons, si havia caigut, devia ser culpable. Però
he tornar a sentir les veus
d'antany. La bossa al cap, els cops per tot el
cos, les ganes de morir i la
impunitat d'aquells uniformats que em van
destruir per dins i per fora. He
esperat que es morissin de càncer o d'accident.
No els desitjo res millor.
Però no ha servit de gaire. Ells continuen,
feliços i satisfets, torturant
la gent amb la perícia de sempre. I he sentit les
veus d'antany: els seus
insults i els plors de la gent, els crits
esquinçats de les víctimes,
tancada en celes estretes i fosques esperant el
següent interrogatori.
I no puc callar més. Perquè he callat massa. I el
meu silenci, ara mateix,
seria redoblar la meva complicitat amb uns
malparits que no mereixen un lloc
entre els vius. He sentit les veus d'antany, fa
tot just poques hores. Els
detinguts de l'Egunkaria a qui ofegaven amb
bosses de plàstic, els ciutadans
que eren apallissats a les dependències de la
Guardia Civil i aquell home
que, arribat al límit de l'horror, intenta
suïcidar-se. I sé que és veritat.
Pura, crua, aterradora veritat. Ara com fa deu
anys. Jo he vist l'horror,
estrany al meu propi cos, mentre el matxucaven a
base de bé i es divertien
fent-me passar uns agulla pel braç simulant la
sessió d'electroxocs que
vindria després. Sempre que no cantés, és clar.
Recordo com m'ofegaven, cada
cop una mica més, fins al punt de perdre el
sentit i caure a terra. Com m'
aixecaven a òsties. I com seguien pegant-me amb
guies telefòniques. I no han
canviat.
Són els mateixos senyors que viuen i treballen a
la caserna de la Guardia
Civil del meu barri, veïns de casa, que em van
mirar a la cara i em van dir
que si els denunciava em pelarien. Ells em van
acompanyar a Madrid per
torturar-me a plaer a la seu central de Guzmán el
Bueno. I és ben cert: Em
van clavar la por al cos. Van vèncer la meva
resistència i em vaig deixar
morir. Ells eren deus inclements que es
permetien, un dia de juliol de 1992,
convertir-me en una desferra humana. I em van
omplir de por i vaig preferir
plegar de viure abans que seguir l'interrogatori.
Però ja saben el que es
fan. Ni un cordill de sabata et deixen per por
que t'intentis estrangular. I
l'únic que et queda es llençar-te contra la paret
i menjar-te una grapa i
esperar que et facis prou mal per evitar que ells
te'n facin encara més. I
he sentit les veus del passat ara, en aquest
present que em torna, de nou,
als replecs de la memòria. Allà on vaig estar,
als soterranis de l'infern,
indefens a les seves mans, exposat a una
degradació que cap home hauria de
conèixer . I tot s'ha fet real ara que escolto
per la ràdio que un ciutadà
basc ha intentat suïcidar-se perquè ja no podia
més. I jo no puc més. I vull
vèncer la por.
Que tornin, que em prenguin de nou, que
m'apallissin sense remissió i que no
els pugui escopir a la cara i recordar-los que no
em podran vèncer. Em van
vèncer. Es dolorós reconèixer-ho. Es el seu
triomf. La confessió que firmes
contra la teva voluntat i que refutes davant un
jutge que només fa cas de
les declaracions extretes sota tortura, que com
saben tots els inquisidors
és el camí per arribar a la veritat. No et
recomposes fàcilment. T'han
vinclat l'ànima i t'han arruïnat la vida. Res més
fàcil. Després ja només
resta el terror que et queda a dintre i no se'n
va mai. I saps que la
impunitat és absoluta, que ningú et creurà, que
ets un terrorista i que t'ho
inventes tot. Com que tots declarem tortures,
tots mentin. L'axioma,
justament, és el contrari. No sóc un cas apart.
Tots passen per la
piconadora en una festival de vexació inhumana
que la Guardia Civil aplica a
tots els acusats de terrorisme. No vaig tenir ni
tan sols el mèrit de ser l'
excepció a cap regla. I no era res personal. Però
per mi si que ho era. I no
els perdonava, però em resignava. No pagaran el
seu crim. Res no els
passarà. Seguiran fent mal perquè el PP, el
govern i les seves clavegueres,
considera que la tortura és la millor forma
d'extreure una confessió i de
sembrar el pànic entre el personal sabent que
gaudiran, de passada, de l'
encobriment informatiu car sempre hi haurà
sicaris disposats a negar l'
evidència.
Però no puc més. He escoltat les veus d'abans. I
l'Egunkaria m'ha recordat
que tinc el deure de parlar. Que l'estat
policial, la maquinària del terror
i la mascarada democràtica han guanyat la
partida. Que Franco i els
vencedors de la guerra marquen les seves víctimes
en nom de la creuada
antiterrorista. I així ho dic jo. A qui vulgui
escoltar-me. Ells em van
torturar a mi i a desenes de catalans l'estiu de
1992. Ho han tornat a fer
el 2003 amb els detinguts de l'Egunkaria però ho
han seguit fent cada dia de
la seva vida. I si per ser etarres s'ho
mereixien, aclariu-m'ho i legalitzem
la tortura. No siguem més hipòcrites.
Prediqueu-ho als quatre vents i feu
feliç l'Espanya racial. Però jo no vull callar
més. He sentit les veus d'
antany i crido el crit que em pertoca: Basta ya!.
I els asseguro que tinc la
por al cos. Por a que em vinguin a buscar de nou.
Por de topar-me'ls una nit
i no poder defensar-me'n. Por que tot torni a
passar i estar sol. Indefens.
Perquè aquest article el llegiran. I la veritat
és l'únic que no suporten.
Creguin-me."
*******
Per a gestions de la llista, envia un missatge a
majordomo@drac.com amb contingut:
help
3 de març del 2003
M é s
e x p l i c a c i o n s
a
l a
g u e r r a
Forum Barcelona 2004 - L'Observatori de Crisis - Informació de conflictes actuals - Seguiment de les processos de pau
Nova teoria sobre els motius de la guerra a l’Iraq
La guerra a l’Iraq ja no és una qüestió que s’ha de discutir, és una decisió presa i l’únic que encara es planteja és el futur del Consell de Seguretat de l’ONU i la seva participació o marginació en crisis internacionals futures. Per tant, segons l’administració Bush, si l’ONU vol demostrar que serveix per a alguna cosa, ha de donar la raó als EUA i donar suport a la nova resolució amb un mínim de nou vots. Existeixen proves documentals que els homes que exerceixen ara el poder als EUA havien planificat aquesta guerra fa una dècada i van començar a posar en pràctica els seus plans fa com a mínim un any. I hi ha teories que la guerra contra l’Iraq no té cap relació amb les armes de destrucció massiva, el terrorisme, el règim de Saddam i ni tan sols amb el petroli.Molts analistes opinen que l’objectiu és fer-se amb el control de l’Orient Mitjà.Però encara hi ha un altra teoria, defensada pel prestigiós geògraf David Harvey, el qual suggereix que es tracta de la necessitat de prospecció i expansió de nous mercats per una acumulació excessiva de béns i capital, que provoca la baixada de preus i pèrdua de beneficis. En ocasions anteriors, els EUA van resoldre el problema d’excés de capital mitjançant mesures com el “New Deal” (Nous Tracte)dels anys trenta, que preveia inversions importants en infraestructures, educació i despeses socials. A partir dels anys 70, quan les economies d’Alemanya i el Japó es consolidaven i s’estenien, els EUA van canviar la seva tàctica del domini sobre la producció global pel domini global de les finances. La política de l’FMI d’imposar la liberalització dels mercats en els països que rebien la seva ajuda, va provocar l’enfonsament econòmic de l’Amèrica Llatina i l’Àsia Oriental i va permetre l’entrada de capital nord-americà. Actualment, l’Iraq ofereix l’oportunitat de creació d’un nou espai geogràfic per a l’expansió econòmica i la possibilitat de control de l’economia d’altres nacions mitjançant el control de subministrament del petroli.
e x p l i c a c i o n s
a
l a
g u e r r a
Forum Barcelona 2004 - L'Observatori de Crisis - Informació de conflictes actuals - Seguiment de les processos de pau
Nova teoria sobre els motius de la guerra a l’Iraq
La guerra a l’Iraq ja no és una qüestió que s’ha de discutir, és una decisió presa i l’únic que encara es planteja és el futur del Consell de Seguretat de l’ONU i la seva participació o marginació en crisis internacionals futures. Per tant, segons l’administració Bush, si l’ONU vol demostrar que serveix per a alguna cosa, ha de donar la raó als EUA i donar suport a la nova resolució amb un mínim de nou vots. Existeixen proves documentals que els homes que exerceixen ara el poder als EUA havien planificat aquesta guerra fa una dècada i van començar a posar en pràctica els seus plans fa com a mínim un any. I hi ha teories que la guerra contra l’Iraq no té cap relació amb les armes de destrucció massiva, el terrorisme, el règim de Saddam i ni tan sols amb el petroli.Molts analistes opinen que l’objectiu és fer-se amb el control de l’Orient Mitjà.Però encara hi ha un altra teoria, defensada pel prestigiós geògraf David Harvey, el qual suggereix que es tracta de la necessitat de prospecció i expansió de nous mercats per una acumulació excessiva de béns i capital, que provoca la baixada de preus i pèrdua de beneficis. En ocasions anteriors, els EUA van resoldre el problema d’excés de capital mitjançant mesures com el “New Deal” (Nous Tracte)dels anys trenta, que preveia inversions importants en infraestructures, educació i despeses socials. A partir dels anys 70, quan les economies d’Alemanya i el Japó es consolidaven i s’estenien, els EUA van canviar la seva tàctica del domini sobre la producció global pel domini global de les finances. La política de l’FMI d’imposar la liberalització dels mercats en els països que rebien la seva ajuda, va provocar l’enfonsament econòmic de l’Amèrica Llatina i l’Àsia Oriental i va permetre l’entrada de capital nord-americà. Actualment, l’Iraq ofereix l’oportunitat de creació d’un nou espai geogràfic per a l’expansió econòmica i la possibilitat de control de l’economia d’altres nacions mitjançant el control de subministrament del petroli.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
