E g u n k a r i a
i
e l s
f a n t a s m e s
d e l
¿ p a s s a t?

MIssatge rebut a la llista ecollista

Aprofito per posar-me al costat de Maragall i les seves decalracions sobre la tortura en el cas Egunkaria

=========================================

From: "Pep Monterde"
To: eco@llistes.drac.com
Subject: [eco]: Article del 9
Date: Fri, 28 Feb 2003 18:52:26 +0100


"Perdoneu-me a mí també (com a l'Ignasi) perquè no
és un tema estrictament
d'ecologisme, però després de llegir-lo no m'he
pogut estar de fer-lo
còrrer. Aquest article va sortir publicat ahir al
9 i a Vilaweb :

He tornat a sentir l'horror

Periodista i escriptor

opinió

ORIOL MALLÓ .

Els detinguts d'«Egunkaria» m'han fet recordar
els déus inclements que un
dia de 1992 em van omplir de por i de cops, i em
van convertir en una
desferra humana als soterranis de l'infern



He tornat a sentir les veus d'antany. Ho
confesso. He fet tot el possible
per oblidar-les i actuar com si res d'allò que va
succeir hagués passat
realment. Es un mecanisme de supervivència i una
forma d'oblidar que vaig
viure l'horror i que me'l vaig empassar sencer.
Es així. Tenia síndrome d'
estocolom. Si m'estava passant a mi és que potser
m'ho mereixia perquè en el
fons, si havia caigut, devia ser culpable. Però
he tornar a sentir les veus
d'antany. La bossa al cap, els cops per tot el
cos, les ganes de morir i la
impunitat d'aquells uniformats que em van
destruir per dins i per fora. He
esperat que es morissin de càncer o d'accident.
No els desitjo res millor.
Però no ha servit de gaire. Ells continuen,
feliços i satisfets, torturant
la gent amb la perícia de sempre. I he sentit les
veus d'antany: els seus
insults i els plors de la gent, els crits
esquinçats de les víctimes,
tancada en celes estretes i fosques esperant el
següent interrogatori.

I no puc callar més. Perquè he callat massa. I el
meu silenci, ara mateix,
seria redoblar la meva complicitat amb uns
malparits que no mereixen un lloc
entre els vius. He sentit les veus d'antany, fa
tot just poques hores. Els
detinguts de l'Egunkaria a qui ofegaven amb
bosses de plàstic, els ciutadans
que eren apallissats a les dependències de la
Guardia Civil i aquell home
que, arribat al límit de l'horror, intenta
suïcidar-se. I sé que és veritat.
Pura, crua, aterradora veritat. Ara com fa deu
anys. Jo he vist l'horror,
estrany al meu propi cos, mentre el matxucaven a
base de bé i es divertien
fent-me passar uns agulla pel braç simulant la
sessió d'electroxocs que
vindria després. Sempre que no cantés, és clar.
Recordo com m'ofegaven, cada
cop una mica més, fins al punt de perdre el
sentit i caure a terra. Com m'
aixecaven a òsties. I com seguien pegant-me amb
guies telefòniques. I no han
canviat.

Són els mateixos senyors que viuen i treballen a
la caserna de la Guardia
Civil del meu barri, veïns de casa, que em van
mirar a la cara i em van dir
que si els denunciava em pelarien. Ells em van
acompanyar a Madrid per
torturar-me a plaer a la seu central de Guzmán el
Bueno. I és ben cert: Em
van clavar la por al cos. Van vèncer la meva
resistència i em vaig deixar
morir. Ells eren deus inclements que es
permetien, un dia de juliol de 1992,
convertir-me en una desferra humana. I em van
omplir de por i vaig preferir
plegar de viure abans que seguir l'interrogatori.
Però ja saben el que es
fan. Ni un cordill de sabata et deixen per por
que t'intentis estrangular. I
l'únic que et queda es llençar-te contra la paret
i menjar-te una grapa i
esperar que et facis prou mal per evitar que ells
te'n facin encara més. I
he sentit les veus del passat ara, en aquest
present que em torna, de nou,
als replecs de la memòria. Allà on vaig estar,
als soterranis de l'infern,
indefens a les seves mans, exposat a una
degradació que cap home hauria de
conèixer . I tot s'ha fet real ara que escolto
per la ràdio que un ciutadà
basc ha intentat suïcidar-se perquè ja no podia
més. I jo no puc més. I vull
vèncer la por.

Que tornin, que em prenguin de nou, que
m'apallissin sense remissió i que no
els pugui escopir a la cara i recordar-los que no
em podran vèncer. Em van
vèncer. Es dolorós reconèixer-ho. Es el seu
triomf. La confessió que firmes
contra la teva voluntat i que refutes davant un
jutge que només fa cas de
les declaracions extretes sota tortura, que com
saben tots els inquisidors
és el camí per arribar a la veritat. No et
recomposes fàcilment. T'han
vinclat l'ànima i t'han arruïnat la vida. Res més
fàcil. Després ja només
resta el terror que et queda a dintre i no se'n
va mai. I saps que la
impunitat és absoluta, que ningú et creurà, que
ets un terrorista i que t'ho
inventes tot. Com que tots declarem tortures,
tots mentin. L'axioma,
justament, és el contrari. No sóc un cas apart.
Tots passen per la
piconadora en una festival de vexació inhumana
que la Guardia Civil aplica a
tots els acusats de terrorisme. No vaig tenir ni
tan sols el mèrit de ser l'
excepció a cap regla. I no era res personal. Però
per mi si que ho era. I no
els perdonava, però em resignava. No pagaran el
seu crim. Res no els
passarà. Seguiran fent mal perquè el PP, el
govern i les seves clavegueres,
considera que la tortura és la millor forma
d'extreure una confessió i de
sembrar el pànic entre el personal sabent que
gaudiran, de passada, de l'
encobriment informatiu car sempre hi haurà
sicaris disposats a negar l'
evidència.

Però no puc més. He escoltat les veus d'abans. I
l'Egunkaria m'ha recordat
que tinc el deure de parlar. Que l'estat
policial, la maquinària del terror
i la mascarada democràtica han guanyat la
partida. Que Franco i els
vencedors de la guerra marquen les seves víctimes
en nom de la creuada
antiterrorista. I així ho dic jo. A qui vulgui
escoltar-me. Ells em van
torturar a mi i a desenes de catalans l'estiu de
1992. Ho han tornat a fer
el 2003 amb els detinguts de l'Egunkaria però ho
han seguit fent cada dia de
la seva vida. I si per ser etarres s'ho
mereixien, aclariu-m'ho i legalitzem
la tortura. No siguem més hipòcrites.
Prediqueu-ho als quatre vents i feu
feliç l'Espanya racial. Però jo no vull callar
més. He sentit les veus d'
antany i crido el crit que em pertoca: Basta ya!.
I els asseguro que tinc la
por al cos. Por a que em vinguin a buscar de nou.
Por de topar-me'ls una nit
i no poder defensar-me'n. Por que tot torni a
passar i estar sol. Indefens.
Perquè aquest article el llegiran. I la veritat
és l'únic que no suporten.
Creguin-me."


*******
Per a gestions de la llista, envia un missatge a
majordomo@drac.com amb contingut:
help