L ’ a l c a l d e

d e l

m e u

p o b l e

L’alcalde del meu poble és un senyor que sembla més gran del que és i podria fer de pare Noel o d’avi de la Heidi, que és com li diu la canalla.

Si et coneix (i no t’ha posat la creu) et saluda i et pregunta pels fills.

Molta gent que el coneix de vista et diu: “Sembla una bona persona”. I fins i tot “Un tio enrrollado”.

Bé, potser ho és...tret de quan s’emprenya, el que li acostuma a passar quan li portes la contrària. Aleshores:

1. Comença a canviar de color, des del rosadet habitual fins al vermell, per acabar en un púrpura intens. Si, fa una mica de por.

2. Crida (més por encara).

i 3. Diu paraulotes!

Les paraulotes poden ser suaus, com “pijo” (no sé ben bé si això és una paraulota, però hi ha persones que no l’agrada que li diguin, i li va dir a un perquè va declarar que l'alcalde representava una “anomalia” – una altra paraulota?). O “estúpid”, que li va dir també a aquest de l’anomalia.

Però poden ser més fortes, com “potiner” o “gilipolles” (ui!, aquesta si que és una paraulota segur), totes dues dedicades a socialistes en diferents plens.

No, l’alcalde del meu poble no es talla, i quan s’emprenya tant li fa el lloc on estigui. I al ple no ha dit només aquestes, sinó d’altres i més fortes encara (que no escric perquè m’hauria de rentar el ratolí amb sabó).

L’alcalde del meu poble potser seria un bon alcalde doncs per això, per un poble petit, on si que pots anar dient-li a cada veí que li arreglaràs “lo seu” i on amb dos idees i amb quatre passejades ja fas.

El que passa és que Martorell, avui, ja no és un poble, sinó una ciutat. I em fa l’efecte que els alcaldes de les ciutats són persones amb idees més actuals, i amb una manera de fer diferent a la dels alcaldes de abans, que s’emprenyaven amb qui els portava la contrària i deien paraulotes.

Toni Mantis
Ciutadà de Martorell