Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mantis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mantis. Mostrar tots els missatges

28 d’agost del 2015

El Camino, 10 years after: las reflexiones (pendientes)

Ayer hizo diez años que terminaba el tramo del Camino de Santiago que realicé en 2005, y con él el diario que ahora he ido publicando, que acababa con esta frase: "Y aquí estoy, llegando a Barna, poniendo al día este diario y asimilando estos 10 días para poder hacer, seguramente mañana, las reflexiones..."

Las reflexiones, como la publicación del diario, han tardado diez años en llegar. No encuentras el momento, y después ya se te pasa. En realidad se trata también de que se supone que el Camino es una experiencia que te marca, de la que extraerás enseñanzas valiosísimas y un profundo conocimiento de ti mismo, y después (en confianza) no es para tanto. Si que interiorizas algunas cosas, y eso es lo que vale, con lo que cualquier intento posterior de ponerlo negro sobre blanco está como de más: quizás aporte muy poco y puede parecer hasta pedante.

Pero ya que me comprometí hace una década (conmigo mismo), ahí va. Hay que decir que, por razones que no vienen al caso, recuperé y releí mi diario a principio de agosto, y el darme cuenta de que justo ahora se cumplían diez años de mi periplo constituía una excusa perfecta.

El principal motivo por el cual el Camino te marca es porque lo sueles acometer en un período de tu vida de cambios o de crisis, como fue en mi caso. Y claro, no es el Camino, es tu momento vital el que tiene trascendencia.

A partir de ahí, ¿sirve de algo el Camino? ¿Me sirvió a mi? Si. Dedicas unos días a reconectar con la esencia más primitiva del ser humano: el instinto de supervivencia. Se trata de llegar a tu destino a tiempo para una ducha y un refugio durante la noche, de procurarse la comida diaria (por cuestiones logísticas, no llevas en la mochila provisiones para todo el recorrido), de sobreponerse a las inevitables molestias físicas (ampollas, hinchazón de piernas, dolores musculares), de protegerse de las inclemencias del tiempo... y ese es tu objetivo diario.

Con esto, relativizas todos esos problemas que en la vida rutinaria te agobian. Cuando vuelvas seguirán estando allí, pero los verás de otra manera, quizás disminuidos, y los afrontarás con la seguridad que te da el haber cumplido exitosamente el plan que trazaste (o pergeñaste apenas) para los días o semanas de tu Camino.

Pensar se piensa poco, más allá de en cómo satisfarás tus necesidades diarias, cómo llegarás y en que condiciones... más bien se contempla, se deja volar la mente y se habla con otros peregrinos. Darle vueltas a la cabeza, "comerse el coco", es algo que no es útil ni ayuda y por eso acabas dejando paso a los pensamientos prácticos antes enumerados, o a ninguno en especial.

El Camino no se entiende sin los compañeros peregrinos. La estructura del recorrido consiste en etapas "normalizadas", lo cual hace que acabe conformándose un grupo que va coincidiendo en cada una de ellas en los albergues y en tramos del Camino, y es dentro de ese grupo donde se cultiva más el espíritu de colaboración y el compañerismo. Nacen amistades de esas para toda la vida... que quizás no durarán tanto, pero si el recuerdo de la experiencia y de los momentos compartidos. 

Por otro lado el compañerismo con gente de otros grupos ya no lo es tanto por el hecho de que hay una competencia por los recursos, que son limitados: el principal de ellos es el sitio en los albergues. Pero vamos, no se suele acabar a puñaladas y el ambiente general cabe calificarlo como de buen rollo.

En cuanto al Camino en si, a diez años vista ignoro si habrá cambiando mucho, aunque si que sé que han sido unos años de creciente masificación (hablo del más conocido, el Camino Francés). Con lo cual, aunque seguramente sigue valiendo la pena hacerlo, quizás se puedan contemplar alternativas, por otras rutas, o simplemente en forma de excursiones por campo o montaña de varios días. 
Porque en definitiva, de lo que se trata es de recuperar esa conexión con nuestro ser más primitivo, con la naturaleza y con el espíritu de colaboración. 

Y poco más, y nada menos.



PD importante: si estáis pensando en afrontar el Camino u otra experiencia caminante, no hagáis como hice yo entonces y mirad de prepararos un poco físicamente, de contar con material apropiado y de no hacer burradas como las que hice yo el primer día.


16 d’agost del 2015

El Camino, 10 years after

Hoy hace 10 años que inicié un recorrido por el Camino de Santiago.

Con él, empecé un diario con la intención de compartirlo.

Diez años después continuaba pendiente, y la excusa del aniversario es tan buena como cualquier otra.



Podéis ver todas las entradas (en orden cronológico inverso) en éste enlace


11 de setembre del 2012

11S: avui no m'hi trobareu | "Cara al Culo" (La Polla Records)


Manifestació a Barcelona l'11 de setembre de 1977

Manifestació a Barcelona l'11 de setembre de 1977, per a la recuperació d'un estatut d'autonomia, de les institucions de la Generalitat i el retorn del seu president exiliat. http://j.mp/P8AtPk 
Des del 1977, la gran manifestació que va instaurar la impossible mitologia del milió de persones, he participat d'una manera o d'altra a la Diada. Aquella vegada estava clar: es tractava de la llibertat, l'amnistia (dels presxs polítics) i de l'estatut d'autonomia.

Moltes vegades he participat imaginant la possibilitat de que els i les que vivim a Catalunya tinguéssim la capacitat d'organitzar una societat en el marc d'una República progressista que fos punta de llança per a l'emancipació dels treballadors i treballadores de la resta dels pobles d'Espanya i d'Europa.
[A Catalunya era més possible això que a altres llocs perquè l'estat centralista i la burgesia catalana  havien propiciat una concentració industrial de la que havia sorgit una classe obrera altament conscienciada amb els valors de l'esquerra. Per cert, gran part d'aquests obrers i obreres eren vinguts d'altres llocs d'Espanya i van fer molt més per "les llibertats de Catalunya" que molts burgesos als que tant bé els hi anava amb l'estat centralista (i que a partir del 77 es van fer "nacionalistes", però bé, això ja és una altra història...).]
És a  dir, jo sentia amb el nacionalisme no com una finalitat (res de "Catalunya Über Alles") sinó com una eina per allò que realment m'importa: la felicitat dels catalans i catalanes, dels ciutadans i ciutadanes del món.

No sento que sigui això pel que se'm convoca avui.

Avui se'm convoca sota el lema "Catalunya nou estat d'Europa", cosa que, a mi, ni fu ni fa.

Un nou estat amb quina finalitat? L'única aigua que trec clara dels documents de qui convoca (www.assemblea.cat) és que "un Estat català serà un Estat ric en el context europeu i internacional". Ah si? I menjarem perdius?

I que passarà amb els que viurem en aquest estat? Ja no ens atacaran "els mercats"? El seu govern deixarà de fer retallades i de robar a les treballadores per donar-li als rics? (quan això és el que realment ens empobreix, més enllà de cap "espoli fiscal").

No em queda clar, i més quan la dreta que ara ens governa recolza entusiàsticament la manifestació d'avui, posant-hi tots els recursos i tots els seus mitjans de comunicació (que jo també pago, i això també m'emprenya).

Aquesta dreta està molt interessada en fer veure que els nostres problemes no són el resultat del manteniment dels privilegis de la minoria que ells representen, sinó el resultat d'un "conflicte territorial". 

Volen amagar les seves retallades amb l'estelada!

No cal repetir les declaracions dels capos convergent-unionistes, només a tall d'exemple: a Martorell, el govern municipal (una de les expressions més extremes d'aquesta dreta), ha entès que s'havien de suspendre els actes institucionals perquè tothom pogués anar a la marxa de Barcelona”.

Doncs nois i noies, no em trobareu, en aquesta marxa ;)

Avui recordaré a Salvador Allende, el president socialista de Xile que va morir tal dia com avui al 1973, fent front al cop d'estat feixista. Es va acomiadar amb aquestes paraules,
"Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor."
Salut!

PD: us deixo amb un tema "antipatriòtic" que em va ensenyar molt XD

11 d’abril del 2012

10 años blogueando | Ten Years After



"H o y   e m p e z a m o s:   He estado escuchando a Mark Albion, mañana escribiré algo. De momento, info en infonomia.com"

Este es el primer post que publiqué en este blog, el 11/04/02, hace hoy 10 años.

Los próximos posts los dedicaré a repasar la historia del blog, que será (además de una parte de mi historia personal), la del uso social de Internet en esta década. Ha llovido mucho, si, y no siempre sobre mojado... 

Seguiremos blogueando ;)

(Ah, si, al día siguiente escribí algo sobre Mark Albion)

12 de juliol del 2010

Iniesta marcó... y Breitner falló el penalty

Breitner tirando fuera el penalty en la final del 74
Estábamos en 1974, yo tenía 10 años, era el Mundial de Alemania y Cruyff acababa de fichar por un Barça al que desde el 71 entrenaba Rinus Michels (que era simultáneamente el seleccionador de Holanda). Sólo por eso, muchos íbamos con los holandeses (a lo cual ayudaba el que la selección española, a la que de todas formas nadie se tomaba en serio por entonces, se había quedado fuera por segundo mundial consecutivo). 

Y el juego holandés acabó de enamorarnos, y partido tras partido (recuerdo, entre otros, el 4-0 a Argentina) veíamos más campeona a la “naranja mecánica” (no sería hasta bastantes años más tarde que no vería la película, porque, aparte de mi tierna edad, estaba prohibida por un dictador al que le quedaba poco). 

Llegó la final, contra Alemania, y el gol de Holanda en el minuto 2, después de sacar de centro y tras una jugada que culminó Cruyff en una internada de las suyas interrumpida por un penalty claro, transformado por Neeskens (que poco después sería otro ídolo blaugrana). 1-0 sin que ningún alemán hubiese tocado aún el balón. La gloria holandesa parecía inevitable. 

Pero los teutones empezaron a tocarla, y ellos también eran buenos: Beckenbauer, Breitner, Overath, el “torpedo” Müller... Breitner marcó en otro penalty, menos claro, y tenía que ser el gran goleador Müller quien marcase el 2-1 al final de la primera parte. Tras un segundo tiempo con alternativas para los dos y en la que la naranja desplegó sus virtudes (inútiles en este caso), éste sería el resultado definitivo. 

La final del Mundial siguiente la volvió a perder Holanda otra vez contra los anfitriones, esta vez Argentina. Y sin Cruyff, que no participó por motivos políticos (Argentina estaba en plena dictadura)... y (por lo visto) también económicos. 

Pero había sido sobre todo la decepción de la final de 74 la que me había marcado (y a muchos), y siempre hubiese deseado que el peludo Breitner (que por cierto, era maoísta, raro ejemplo de compromiso político en un futbolista) la hubiese tirado fuera (la verdad es que no confiaba mucho en Jongbloed, el portero holandés, que además ¡llevaba el número 8!) y que el Torpedo hubiese fallado por una vez. 

Por eso, ante la final de ayer entre España y Holanda tenía emociones encontradas: la Roja (¡me gusta el apodo!), el equipo local, el de la mayor parte de gente que conozco, el que apasiona a mi hijo, el que nos representa, ¿¡el Barça!?; contra la selección con quien la historia del fútbol tenía una deuda. 

Sin embargo, cualquier duda se disipó rápido. Los herederos de la “clockwork orangeno eran los que vestían de naranja (¿quienes eran esos usurpadores, que parecían entrenados por Mourinho?) sino los de la Roja, aunque vestían de azul. Y éstos fueron los que ganaron (¡Iniestaaaaaaaaa!), y para mi, ni Breitner ni Müller habían marcado nunca en una final mundial. El mejor equipo del mundo es el campeón universal. 

La deuda está saldada.


"España ha adoptado por fin un estilo de éxito que nació en la escuela holandesa y ha conservado el Barça desde hace 20 años"


"¿Podemos frenar a España de la manera que Mourinho eliminó al Barça?». Dije que no, de ninguna manera. Y dije que no, no porque deteste ese estilo, no. Dije que no porque pensé que los míos no se atreverían y que no renunciarían a su estilo. Dije que no porque, sin tener grandes jugadores como los de antaño, tiene un estilo propio. Me equivoqué. "

19 d’abril del 2010

Anna Campeona ;)


http://martorellatletic.cat/
Final Campionat de Catalunya de relleus

Diumenge, 18 Abril De 2010
relleuscastellar17042010.jpg
Els dos equips de l'AEM que han participat a la Jornada final del Campionat de Catalunya de relleus ho han fet força bé, tot i no haber passat de les semifinals, tot i que sabiem que aixó era molt dificil.

Les alevines en el 4x60 (Laura, Mireia, Anna i Berta) han guanyat un lloc amb un temps lleugerament superior al que tenien i les benjamines també en el 4x60 han quedat al mateix lloc tot i que van millorar el temps que poseien.

Una mica mes d'experiencia per les nostres joves atletes en una final que ha estat molt bé organitzada pel CA Castellar.






Dos equips a la final de relleus!!!
Dissabte, 10 Abril De 2010
Avui 10 d'abril s'està desenvolupant la Jornada Previa del Campionat de Catalunya de relleus a Mataró.
L'Associació Esportiva Martorell a presentat un total de deu equips a les diferents categories.
Fins el moment dos equips han conseguit una plaça per la final que tindrà lloc el proper dia 17 a Castellar del Valles.
L'equip Alevi Femení de 4 x 60 m.ll. format per Laura Galeano, Anna Mantis, Berta Hernandez i Mireia Coca acompanyara a les tambe classificades a la categoria Benjamí 4x60 m.ll. Laura Perez, Aurea Pino, Nora Nieto i Ana Jorba.
Enhorabona a tots els participants i força el proper dissabte als equips classificats. 
 af13032010cornella.jpg





























L'Anna i la Mireia corrent un 600 a Cornellà (13/03/10)

26 de febrer del 2010

Los 65 de Escacena

(de los foros)
"Hoy tuvo lugar en Escacena del Campo el homenaje a los asesinados por la represión franquista en este municipio.

Primero hubo un acto en el ayuntamiento, con gran asistencia de publico, entre ellos muchos familiares. Intervinieron la alcaldesa, la vicepresidente de la asociación de la memoria histórica de Andalucía y el delegado provincial de la Consejería de Justicia de la Junta.

Más tarde se instaló un monolito en el cementerio con los nombres de los 65 fusilados. Hubo intervención del concejal Chema, la actuación de una orquesta de cámara y una ofrenda de flores.

Un gran homenaje del pueblo de Escacena a los asesinados, 65 personas de Escacena masacradas por defender la Segunda República y la libertad."


Entre los 65 de Escacena se encuentran:
  • Mi bisabuelo Domingo Domínguez
  • Mi tío abuelo José Domínguez
  • Mi tío abuelo Juan Domínguez
  • Mi abuelo Antonio Mantis
De esta forma, mi abuela Matea Domínguez perdió a su marido Antonio, a su padre Domingo y a sus hermanos José y Juan. 

5 de gener del 2010

Un matí de desembre a l'Alt Penedès...

U n
m a t í
d e
d e s e m b r e...








A la part més alta de l’alt Penedès trobem un racó de pau, un pla on s’aixeca el sobri edifici de les Caves Vilarnau, envoltat de vinyes i construït al 2005, amb la intenció (assolida) d’integrar-lo completament al paisatge penedenc.

Les vam veure a l'Atrapalo, i vam visitar-les en un diumenge de desembre plujós. La pluja donava un color especial a aquest espai, a la vegada que ressaltava la sensació de que el temps anava al pas just que requereix un bon cava.

Damaris, la guia, atenta i professional, ens va portar per totes les estances de les caves, cadascuna de les quals té el seu paper en el procés a que aquelles es consagren. Procés que comença amb la verema, que aquest any, ens diu Damaris, ha tingut lloc del 13 del juliol al 25 de setembre. Curta, però de bona qualitat.


1 de setembre del 2009

P i s c i n a

Se me ocurrió escribir una carta, y la que se ha liao... ;)





20 minutos
********
-Queja por el precio de la piscina municipal-

Este verano que se acaba será recordado en Martorell como el de la piscina a nueve eurazos, que es lo que cuesta (a partir del reciente aumento de las tarifas en tiempos de crisis) una entrada los fines de semana. Y entre semana, 6 euros! (mil pelas)...
http://www.20minutos.es/carta/507557/0/#comentarios_1

CatalunyaPress
***********
LA PISCINA MUNICIPAL MÉS CARA D'EUROPA?
EL LECTOR OPINA
http://www.catalunyapress.es/opinion.php?pIdOpinion=1573&pIdioma=cat

MARTORELL, MON AMOUR

(...) I a l'arribar que em trobo? Doncs entre moltes altres coses, als veïns de Martorell, recordant-se els dilluns, dimecres i divendres del Senyor Esteve, i els dimarts, dijous i dissabtes de Don Salvador, que és l'alcalde d'aquesta populosa localitat, on la piscina municipal ha batut el record de preus al pujar-los a l'altura del poder adquisitiu dels Botín, pare i filla. Segons sembla, ningú està d'acord, però a l'edil convergent li importa un rave que els seus conveïns es banyin o tinguin l'escarlatina. De moment, aquests s'han organitzat en Faceebook i estan breant al dit alcalde, que té cognom de "supositori", a gust i a consciència, amb el lema “No als preus abusos de la piscina de Martorell”. En aquest diari recollim les queixes d'un d'ells, perquè Vostès s'assabentin a gust i serveixi de punt de reflexió per al causant de la cosa al que li vindria molt bé posar el fre de mà a les seves iniciatives recaptatories i tornar sobre els seus passos, ja que rectificar és de savis.

Miauuuuuuu…..!
http://www.catalunyapress.es/opinion.php?pIdOpinion=1577&pIdioma=cat

***********

Martorell parla clar
**************
http://martorell-parla-clar.blogspot.com/

2 d’abril del 2009


L a

c a r t a

q u e

n o 

e m

p u b l i c a

l ' I n f o r m a d o r


El Pont de l'Anoia, bombardejat pels feixistes 

ara fa 70 anys.

Sembla la Caserna l'any passat...



Amics de l’Informador,


La veritat és que em feia mandra escriure, però quan surts als papers i et diuen “boicotejador” alguna cosa has de dir, no? Oi?


És veritat que me'n vaig assabentar tard, quan em van parlar de les disculpes que vau haver de donar a uns ciutadans de Martorell que també sortien a la vostra llista de “busca y captura”.

Us explico.

Resulta que l’ajuntament va dir que faria un acte (deia) per divulgar els projectes que volia fer, etc... Molt bé. A aquest acte es suposava que estàvem convocats tots els ciutadans i ciutadanes de Martorell, encara que no votéssim CiU ( a mi em van ficar un full a la bústia, ¿o es que es va equivocar el repartidor?). Allà que vaig anar com martorellenc  que soc, i ves per on que anava enganyat.


Es tractava d’un acte partidista “de adhesión inquebrantable al régimen ” (convergent, o converboter, en la seva versió local) muntat única i exclusivament per atacar al PSC, que havia (havíem) tret un manifest en defensa de la gestió pública de l’aigua (i en contra de la privatització que vol fer CiU).


La intervenció principal era la del regidor Casasayas, que des del primer moment , nerviós, va arremetre contra els socialistes, sense ton ni son i sense explicar res més (que se l’entengués).


Cosa que va causar la lògica indignació d’alguns ciutadans, que veien com els seus diners s’utilitzaven... en contra d’ells, que havien pagat l’acte!  


Total, que a la vostra independent publicació li va semblar malament que hi haguessin persones a la sala que no comulgavem amb CiU, i així ho vau dir: es tractava de “boicotejadors” i fins i tot ens vau fer una foto a alguns que us semblava que no erem “adictos al régimen”.


Els altres pacífics ciutadans de la foto (que no sabien que en aquesta ciutat –poble per alguns- no et pots posar al costat de l’enemic, sota pena d’excomunió) van protestar, i jo ara també el faig.


Dir que de vegades sembla que Martorell fos un poble (ara si) on no s’ha fet la transició: encara es vol practicar la “caza del rojo” a les ordres d’algun “camisa vieja y azul” al que li agrada anar “bajo palio” nacionalcatòlic.


Una cosa us demano: la foto en qüestió. La posaré al costat de la portada que em va dedicar El Mundo. Les brunetes mediàtiques es toquen: això de l’atac personal és molt de dretes, a Martorell i a Madrid.


Per ells (per vosaltres), aquell que es mou (sense ballar la música dels poderosos), si que surt a la foto.


Salut,


Toni Mantis

Ciutadà per una ciutat de Martorell socialment democràtic i lliurepensador

21 de març del 2009

Y
y o
e s t u v e
a l l í




>>>>>> Flash: Ireland claim historic rugby victory


Celebrations burst out across Ireland tonight after the national team clinched its first Grand Slam in 61 years.

Ireland, captained by Brian O'Driscoll, defeated all European competition to win a rare clean sweep after narrowly beating Wales in Cardiff by 17 points to 15.

'Six Nations' fever swept across the country over the past week after Ireland's win against Scotland put them in with a chance of clinching their first Grand Slam title since 1948.

A deserved Irish victory came after a last-minute Welsh penalty kick dropped short of the bar.

Despite a troublesome start when Wales surged forward with six points in around six minutes, tries by Dubliner O'Driscoll and Ulsterman Tommy Bowe at the start of the second half put them back in the game and then suddently ahead.

Confidence and fatalism mixed as supporters crowded pubs and house parties to watch the match.

But even die-hard rugby fans lost hope as several penalties gave Wales the edge, despite two impressive Irish converted tries. But with minutes to go and under immense pressure., fly-half Ronan O'Gara kicked a famous drop-goal.

Nevertheless, victory was almost snatched from Ireland's grasp at the last moment when Wales was afforded a long-range penalty. 's Stephen Jones's kick landed just short of the crossbar, just as the last seconds ticked away, and a historic triumph was achieved.

There were many outstanding performances on the day but none eclipsed the contribution of man-of-the-match Brian O'Driscoll. Praise was also heaped on transformative Ireland coach Declan Kidney as well as inspirational forward Paul O'Connell.

The Grand Slam-winning rugby team will be greeted by fans at a homecoming reception to be held outside the Mansion House -- the official residence of the Lord Mayor of Dublin -- tomorrow at 4.30pm.

The teamwill arrive into Dublin Airport and proceed directly to the Mansion House where they will take to a stage specially-erected for the occasion.



=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=
Irish Republican News
http://republican-news.org/subs
=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=

RMD1090321180904p7
Distributed to toni.mantis@yahoo.com

10 de març del 2009

4
d e
a b r i l, 
h o m e n a j e 
A z a ñ a





















La Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat (AMHDBLL) está coordinando la visita a Montauban (Francia, donde está enterrado tras morir en el exilio) para el sábado día 4 de abril de 2009. Todas las entidades o particulares que no se encuentren en condiciones para organizarlo pueden adherirse a la AMHDBLL.

Este acto se enmarca dentro de la celebración del 78 aniversario de la proclamación de la II República en donde rendiremos homenaje a todos los exiliados y en especial al ex – Presidente de la II Repúnlica Manuel Azaña enterrado en dicha población. En los parlamentos nuestra asociación exigirá la anulación de los juicios militares y en especial el del President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. 

PUNTOS Y HORARIOS DE SALIDA DESDE CATALUNYA DEL SÁBADO DIA 4 DE ABRIL DE 2009:

Salida desde San Joan Despí: a las 4,15 horas (Auditorio Miquel Martí i Pol, Avda. Barcelona nº 83)

Salida desde Cornellá: a las 4,30 horas (Sindicato CC.OO. frente a la Siemens, Ctra. Esplugues nº 68)

Salida desde Barcelona: a las 5 horas ( Plaza de España, Torres Venecianas)

Regreso a Barcelona: a las 24 horas del mismo día.

EL COSTE DEL VIAJE TODO INCLUIDO SERA DE 60 EUROS POR PERSONA

Para inscribirse al viaje a Montauban deberán ponerse en contacto con la AMHDBLL a través del 
teléfono 93-375.45.05 
o bien por e-mail: pacoruizacevedo@telefonica.net 

aportando los siguientes datos:

Nombre y apellidos.
Población y punto de salida que le resulte más cómodo.
Teléfono y e-mail.
Número de la cuenta bancaria

Info en 
http://www.memoria-antifranquista.com/activitats.html

Programa de la visita (ver tríptico en apartado "fotos"):

- 10h30: Concentración en el parking de la plaza “Eurythmie” en Montauban. Acogida y
presentaciones.

- 11h00: Desfi le con lo más de banderas posible y sonorización pasando por la “Place Manuel Azaña”
- 11h30: ...hasta la tumba del presidente en el cementerio municipal
 
- 12h30: Aperitivo seguido de un «repas républicain » con testimonios, discursos, cantes...

- 16h30: Ida a Septfonds (Pueblo hermandado con Guernica ). Visita del Cementerio de los Españoles”, del lugar donde estaba el campo de Judes-Septfonds y varios otros sitios

- 19h00: Fin de las ceremonias y salida para Agen, donde MER 47 acoge los participantes a las ceremonias del domingo

7 de gener del 2009

Ahora que se acaban las antiguas fiestas paganas... te felicito porque me da la gana ;)

31 d’octubre del 2008


Millau & Me
Originally uploaded by Toni Mantis

Comments


Toni Mantis says:

Amor a primera vista - Em va fascinar des del primer moment que vaig saber d'ell... i per fí ens vam trobar, a l'agost de 2007 ;-)

20 d’octubre del 2008

M i 
c a r t a
a
O b a m a


"Barack, no es necesario que te sientes a ayudar a Bush y a Cheney y a todo el desastre que han provocado"

 

Monday, October 20, 2008 0:26 AM

 

From:

"Toni Mantis"

View contact details

To:

info@barackobama.com

 

Amigo Barack,

 

Soy un seguidor de tu campaña en Catalunya/España/Europa, y me hago eco de la carta que ha publicado Michael Moore sobre la crisis financiera (que han provocado unos pocos en su beneficio y para el perjuicio de muchos), que seguramente conoces.

 

http://www.michaelmoore.com/words/message/index.php?messageDate=2008-09-29

 

En definitiva, opino como Michael que 

 

"Barack, no es necesario que te sientes a ayudar a Bush y a Cheney y a todo el desastre que han provocado. Tienes la inteligencia para detener el ritmo de los acontecimientos y encontrar cuál es el mejor camino a escoger. Los ricos deben pagar por la ayuda que se les proporciona. Usemos la influencia que tenemos en estos momentos para insistir en una moratoria a todos los embargos e insistir en adoptar la cobertura universal de salud, y decirles que el pueblo necesita tomar las riendas de las decisiones económicas que afectan nuestras vidas, no a los barones de Wall Street."

 

Un saludo y buena suerte,

 

Toni Mantis

http://mantis.llobregat.org